diumenge, 24 de gener del 2016

Debut com a Drac Girl. Pioners vs Dracs. 48 - 0

Comença el dia amb nerviosisme. El cos em demana fumar però també sé que avui no es el dia. Avui és dia de partit i he d’estar al 100% per al que necessiti l’equip. També hauria d’esmorçar bé per tal de que el cos em rendeixi tot el que pugui, però com cada matí, no tinc pas l’estomac obert. Una mica de fruita encara em passa, però en porto més a sobre juntament amb una bossa d’ametlles per a poder explotar tota l’energia que tinc.

Arribem al camp, els nervis no passen fins que no estem totes al vestuari. Ja estem totes juntes. Això ja comença. Primer partit de lliga i contra el rival màxim de l’equip. Porto menys d’un mes entrenant, però son 4 anys ja em el sentiment de Drac. Tinc una estranya sensació. Repasso el playbook i entenc totes les jugades, però em falta pràctica i la confiança minva. Em dona tranquil·litat pensar que, per a aquest primer partit, la meva posició està clara i que sé el que he de fer.

Però no estic sola al camp. La meva tasca dins l’equip ens afecta a totes. I no només per mi, no només per club, no només pel rival; principalment per les companyes. Ho he de fer el millor possible.
Sortim al camp, escalfem, repassem jugades. Els nervis es transformen en ganes de que soni el xiulet. Els nervis marxen mentre ajudo les companyes a practicar jugades especials, llençant la pilota, xutant-la, rebent-la, blocant companyes assajant jugades de atac, els nervis passen quan totes comencem a fer allò que venim a fer. Jugar a football americà.

Però han fallat algunes coses, no diré pas quines perquè es cosa de l’staff tècnic fer aquest anàlisi i fer-nos-ho saber per seguir millorant, com a jugadores i com a equip. Però el que si puc dir és que tinc una estranya sensació. Em veig capaç de fer-ho millor, molt millor, però necessito entrenar, entrenar i jugar. Puc entendre millor el que he de fer, però necessito entrenar, entrenar i jugar. I em veig capaç de fer més coses, moltes més, però les he d’entrenar, d’entrenar i de jugar.


Em perdut, sí; no em marcat, no; però ens queda molt per fer i molt per demostrar. Som moltes i en la majoria noves en aquest esport. Però som moltes i totes tenim molt a dir, cada una des del nostre lloc i cada una des del nostre tarannà. I l’staff tècnic ens està ensenyant moltes coses i moltes altres que han de continuar ensenyant-nos, però si hi ha una cosa que crec que totes tenim molt clares és que som Dracs i som campiones. I guanyar no és només un resultat al marcador. Hem guanyat una família a la que hem decidit pertànyer, hem guanyat una il·lusió compartida que ens dona forces no només al camp sinó a la vida, hem guanyat un grup de suport no només vestides de negre i plata sinó allà on ho necessitem. Però una cosa tinc clara. Es parlarà de nosaltres i ens en sentirem orgulloses.