No es cert que tingui oblidada l’escriptura,
però si és cert que tinc oblidat el compartir el que escric.
Fa temps que allò que escric no es pot
considerar relat ni microrelat, fa temps que no son més que paraules inconnexes
que surten de les meves mans sense que hi tingui gaire poder. Fa temps que la
meva teràpia no son les paraules sinó la seva abraçada, però perquè no tornar a
recuperar aquesta part de mi que ha estat sempre tant meva, i encara que no ho
sembli, no ha deixat de ser així?
S’apropa el final de una etapa que m’ha donat
molt per iniciar-ne una de nova que canviarà les nostres vides i no sabrem com
fins que passi. De cop, aquesta nit, he pensat que son uns dies propicis a
reprendre aquesta vessant meva d’escriure. No puc ni assegurar, ni assegurar-me
la continuïtat d’aquesta intenció, fa temps que intento viure el dia a dia en
comptes de quedar-me en el que ja és passat o avançar-me a allò que encara no
és.
Veure’m si això és un nou inici o és queda tan
sols en una reflexió de divendres a la nit a punt de plegar de la feina.
Carola C. Ballesteros
