dimarts, 27 de novembre del 2012

Siete meses



Siete meses, quien lo diría. Cuando ambas habíamos dejado de creer que algo así nos podría volver a pasar. De repente un día nos damos cuenta que ese bienestar que nos caracteriza al estar juntas nos engancha y no solo no queremos que termine sino que queremos vivir con ello día a día. Siete meses que han pasado muy rápidamente, pero teniendo en cuenta lo que hemos vivido y como lo hemos vivido no me sorprende. Solo puedo darte las gracias por estar a mi lado estos meses y por querer seguir a mi lado. Solo puedo desear que la vida nos brinde la oportunidad de tenernos siempre.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Solo espero que la vida te sonria

La vida da muchas vueltas. Un día tienes a alguien muy cerca de ti y las circusntancias hace que esa persona se aleje de tu lado.
Muchas veces me han dicho que de buena soy tonta, y estoy segura de que en muchas ocasiones me he lelvado palos por eso. Y esta vez ha sido uan de esas. Pero tenía que poner un límite y ese límite esta en mi bienestar. No puedo con todo, y tengo que ser consecuente con ello.

Obviamente no me gusta como han terminado las cosas ni como han ido. No disfruto con esto ni me alegro que haya pasado. Son muchos años para terminar así, pero todos reaccionamos de algun modo antes los actos de los demás. Y esta vez parece que algo ha terminado. No voy a negar que he cerrado puertas, pero nohabía echado la llave, si picaban a la puerta estaba dispuesta a abrirla y dejar pasar a ver que ocurría, pero no han venido a llamar. Incluso me han pedido que eche la llave.

10 años de relación, de llamar cuando hacía falta sin saberlo, de alegrías y penas compartidas, de disgustos y celebraciones. Diez años enteros. No voy a renagar de nada de lo vivido. Pero sigo adelante con una persona menos a mi lado.

Solo espero que la vida te sonria.



P.D: Sé que a veces puedo perder toda esa calidez que me caracteriza, pero son muchos años y muchos palos. Y una se cansa. Así se lleva mejor.

dimarts, 20 de novembre del 2012

Te extraño

Extraño la calidez de tu companía.
Extraño la tranquilidad de tu abrazo.
Extraño la paz de tus caricias.
Extraño la fortaleza de tus manos.
Extraño el apoyo de tu mirada.



Hoy, como siempre que no estás, pero más que nunca, Te extraño

dissabte, 17 de novembre del 2012

A pesar de todo lo malo


Un día las cosas se te ponen de frente y no te queda más que empezar a barajar opciones para encontrar la mejor de las soluciones. Lo que realmente te gustaría hacer no es viable a no ser que quieras más problemas de los que esta situación ya te ha causado y te sigue causando a fecha de hoy. Un día te desmoronas y al siguiente te despiertas pensando que no sirve de nada hundirse, que toca levantar la cabeza, mirar hacia adelante y seguir como siempre has hecho. Sabes que si llevas 5 años así, el día que logres sacarte este lastre de encima la palabra felicidad cobrará más sentido del que ya ha tenido en tu vida.

 Pero no eres una superwoman, hace tiempo que lo sabes y que vives en consecuencia con ello y necesitas de los tuyos para recargar energías cuando parece que se te agotan y para sentir que ese abismo en el que en ocasiones crees encontrarte, solo es una visión tuya debida a las dificultades que se te plantean. 

Y queda solo una hora para verla, una hora me separa de esos brazos en los que me siento protegida, de esos brazos que me dan calor, de esa energía que me llena de paz y serenidad, de esos ojos que me demuestran que esa cercanía que siento incluso en la distancia, es real. Solo una hora me separa de ti mi vida. Y sé que esa forma tuya de mirarme me va a hacer reencontrarme y dejar de sentirme perdida, esa forma de abrazarme me va a hacer recuperar mis fuerzas para seguir luchando contra esto que me atormenta desde hace ya demasiado tiempo, esa forma de besarme me va a llegan de calor el cuerpo para recordar que a pesar de que la vida tiene momentos que lo mandaría todo a la mierda, hay muchas cosas, y sobre todo mucha gente a mi alrededor por los que me vale la pena seguir luchando día a día. 


A pesar de todo lo malo que me haya podido suceder y pueda sucederme a día de hoy, doy gracias a la vida por poner en mi camino a tanta gente que me ha acompañado en mi vida, y por hacerte parar en el lugar exacto después de andar dando tumbos hasta cruzar nuestros caminos en un mismo lugar. Te quiero Sandra. Y tengo muchas ganas de verte.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Tristement del que més se'n parla en dies com avui



Ens passem la vida treballant per tenir un futur millor per a nosaltres i per al nostres i sembla que els de amunt només volen lucrar-se’n i aprofitar-se’n. Així que toca sortir al carrer. 

Igual que en l’última convocatòria de vaga general, li va tocar treballar. No vivia a la ciutat i li van deixar un cotxe per tal que no tingués problemes per arribar a la feina. Hi ha recursos que precisen de serveis mínims. Aquest fet no li implicava la impossibilitat de anar a la manifestació de la tarda. Però tot just arribar a la ciutat, aquells que ja estaven al carrer intentant paralitzar-la van tombar un container enmig del carrer pel que conduïa i de poc li va anar que no acaba sobre el cotxe que portava. Malgrat l’ensurt, al sortir de la feina va creuar mitja ciutat caminant per anar a manifestar-se, a cridar a aquells que s’enriqueixen mitjançant la feina dels altres que ja n’estem farts. 

A mig camí la Laia es va trobar amb la Raquel i van continuar el camí fins al centre de la ciutat. Pels carrer es van trobant els rastres de les destroces que s’han fet al llarg del dia. Però també veuen com hi ha gent que es manifesta de forma pacífica, perquè si ens queixem de l’actuació dels antidisturbis no cal que reaccionem tal i com  ho fan ells en el moment que se’ls ordena atacar.

Arriba un moment que la gent comença a aglutinar-se. El centre de la ciutat està plegat de gent. La Laia i la Raquel s’uneixen a aquella gent que crida i reclama una vida digna. Es mouen, la manifestació ha començat, les reivindicacions fa hores que hi son però tot just ara s’inicia l’acte central o s’espera que hi vagi tota la població cansada de la situació de l’Estat. Se sap que hi haurà problemes, que hi ha la possibilitat de haver de sortir corrents en qualsevol moment, se sap que hi ha manifestats que buscaran brega i que hi ha Mossos d’Esquadra infiltrats que donaran raons als seus companys antidisturbis per que comencin a carregar sobre els manifestants, per això les noies, com tanta altre gent, van alerta del que passa al voltant per tal de no formar-hi part. 

Però hi ha ocasions en que les coses passen sense que les vegis venir i et trobes en problemes sense buscar-los. De cop la gent comença a córrer, la Laia i la Raquel es mantenen unides fins que de cop els policies comencen a atacar. No saben ben bé que ha passat. Tot un grup de gent s’enfronta a ells mentre un altre grup se’n manté al marge. Tan sols volen continuar dient la seva de forma pacífica, però sembla que la massa corre i corre i no hi pots fer res més que deixar-te emportat. Però les noies de cop se separen, al girar-se la Laia que anava davant es dona compte que la Raquel no la segueix i es para malgrat tothom la empenyi. No pensa pas marxar deixant la seva xicota en mig de aquella batalla sense sentit.

La Raquel la seguia fins que, sense saber com, ha acabat al terra. Un munt de gent corre per sobre sense parar-se, ella intenta aixecar-se però li resulta impossible. Un noi la veu i para a ajudar-la fins que acaben tots dos a terra. Els antidisturbis cada cop estan més a prop. Tots dos intenten ajudar-se i arriba un moment que aconsegueixen posar-se de peu. En quant s’aixequen la Laia  veu la Raquel i corre en contra la multitud per trobar-se amb ells i dirigir-los cap a la sortida, tot veient com la policia esta donant cops a tort i a dret sense tenir en compte que ataca a qui fuig i que tan sols, després de caure a terra es troba totalment desorientat.

-Seguiu-me- Crida la Laia quan arriba on son.



Però sembla massa tard. Tot just donar-li la mà a la Raquel un porra li dona un cop a la mateixa. Només es capaç de cridar del mal que li han fet. Es mira el policia amb la incertesa de no entendre res i veu com la porra es torna a aixecar. El noi s’enfronta directament amb ell i tots tres es veuen de cop envoltats de porres aixecades que no deixen de donar-li’s cops. La Laia tot d’una comença a sagnar, li han donat un cop al cap i la sang li vessa per la cara. En veure-ho, la Raquel salta sobre el Mosso. Un parell dels seus companys en veure la sang demanen atenció mèdica però el causant de les ferides ataca la Raquel i la fereix a ella també. Totes dues sagnen. Totes dues estan nervioses. El noi que estava amb elles ja està emmanillat. El Mosso que ha ferit les noies ha marxat de allà. La Raquel està molt nerviosa buscant-lo per tornar-li els cops que li ha donat a la Laia, i la Laia només intenta tranquil·litzar-la donat que estan esperant atenció mèdica protegides de tot el que passa per dos Mossos més. 

-Trigaran molt? –Pregunta la Laia.
-Estan de camí- -Respon un Mosso.
-Estic a punt de perdre el coneixement.- La Laia fa una estona que començava a veure llums on no li es havia. El mal de cap cada cop era mes insuportable. Sentia que tenia un timpà rebentat i no hi sentia pas res. No havia dit res per no espantar la Raquel. Però tot just dir aquesta frase deixava de ser-hi.
-Laia!- Crida la Raquel.

Tot just en aquell moment arriba el SEM i se les emporta al Hospital. Tots sabem que després de un fort cop al cap és molt important mantenir la consciència i per això la Raquel estava tant espantada. Havien volgut anar a reclamar els seus drets, havien volgut anar a cridar que ja n’estan fartes de que se’n riguin a la cara del poble, i acabaven al hospital amb un ensurt espantós i la Raquel sense cap tipus de informació mentre s’emportaven la Laia a fer-li proves per veure la gravetat del cop. 

Després d’unes hores que semblaven una eternitat, temps suficient per cridar els pares de la Laia i que arribessin tot i els carrers tallats a la ciutat, va sortir el metge que estava atenent la Raquel dient que estava fora de perill. Que la mantindrien en observació per tal de assegurar-se del seu estat, però que semblava que el cop no li havia fet res i que la pèrdua de coneixement podria haver estat fruit de l’estat de nervis en el que s’havia trobat. L’única conseqüència havia estat que se li havia trencat el timpà, però esperaven que es pogués recuperar, cosa que no podrien saber fins l’endemà quan s’incorporessin tots els metges donat que es trobaven en serveis mínims.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Una imagen vale más que mil palabras

Parece que no soy la única a la que le gusta esta foto.

Supongo que dice mucho.

Tanto de las dos que salimos en ella como de la companía que teníamos en aquel momento.


dissabte, 10 de novembre del 2012

Hoy es el cumpleaños de mi madre

Hoy es el cumpleaños de la mujer que me dió la vida.

Podría decir un millón de cosas acerca de ella, pero prefiero acortar dado que de otro modo no acabaría nunca. Supongo que ser madre no debe ser tarea fácil, y menos cuando las cosas no suceden ni del modo que una desea, ni del mejor de ellos. Pero siempre ha estado ahí intentando darme lo mejor y ayudarme para que siguiera el mejor de los caminos. Algunas veces acertaría y otras puede que no tanto, unas veces entendería aus actos y otras tendría que pasar tiempo para lograr hacerlo.



Fuera como fuere, es mi madre y siempre la he sentido cerca y he sentido que me quería. Lo he dicho y lo repetiré las veces que haga falta, no sé si es la mejor madre del mundo, pero si es mi mejor madre en este mundo. Y no la cambio por nada.

Te quiero, espero que termines bien el día.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Feliz cumpleaños

Tengo aquí el regalo pero me falta la foto de cuando se lo dí o cuando se puso a ojearlo.

Intenté conseguir el de la tierra donde nació, no lo logré, así que le conseguí uno de la tierra donde vive.
Le gustó. Y con eso a mi me basta.

Mi vida, doy gracias a la vida por haber cruzado nuestros caminos. Te quiero. Feliz cumpleaños


diumenge, 4 de novembre del 2012

Sencillamente



Hay veces en que coges el teléfono sin nada nuevo que decir y sin tiempo apenas para nada. Solo llamas y dices algo tan sencillo como: Sólo quería decirte que te quiero mucho.

Y como tantas otras veces no hace falta escribir mucho al respecto, porque alguien antes, ya lo hizo.

Queda poquito ya para tener en nuestras manos Tierra de Sol

No puedo decir mucho.
La información la tienen Prado y la editorial.
Yo solo sigo a la espera de poder leer ya Tierra de Sol!!

Si queréis saber más:
http://e-instantes.blogspot.com.es/2012/10/asi-se-vera-la-novela.html#comment-form

Lo que no sé si esta mujer sabe es que nos tiene en vilo...

dissabte, 3 de novembre del 2012

despertar


Suena el despertador. Es hora de levantarse para ir a trabajar. Pero algo las retiene. Y no solo es la pereza.

Se despiertan de un modo distinto al que se acostaron, pero las pieles de ambas siguen en contacto. Ese calor del roce de la una con la otra en comparación con el frío del final del otoño no ayuda a cumplir con las responsabilidades. Ese olor  a sexo que resta en la habitación después de amarse antes de dormir enciende  de nuevo su deseo poniendo más trabas todavía a esa lucha diaria. Esa tranquilidad que las envuelve al estar juntas sienta mejor que el no parar característico de vivir y trabajar en una gran ciudad.

Suena el segundo despertador y saben que cuando eso ocurre ya no hay más remedio que levantarse y ponerse en marcha. Pero el saber que al finalizar el día, ocurra lo que ocurra, volverán a estar juntas, les hace separarse en el metro con esa sonrisa que las acompaña desde que se conocieron.

algo más para ella


No iban a pasar el día juntas pero al menos si a iniciarlo.

No iba a negar que le encantaría pasar ese día a su lado, pero las obligaciones las llevaban cada una por un lado.



Pero el umbral de las 00:00 lo cruzarían juntas. Y sería entonces cuando Carola le mostraría aquello que tenía para ella. Volvía a ser una tontería, volvía a ser algo poco útil, volvía a ser algo prescindible en su vida. Pero solo quería que tuviera en sus manos algo que quizás ni se planteó llegar a ver. No era exactamente lo que quería, pero le fue imposible de conseguir, así que aquello que se le asemejaba mucho, esperaba que le valiera.