Ens passem la vida treballant per tenir
un futur millor per a nosaltres i per al nostres i sembla que els de amunt
només volen lucrar-se’n i aprofitar-se’n. Així que toca sortir al carrer.
Igual que en l’última convocatòria de
vaga general, li va tocar treballar. No vivia a la ciutat i li van deixar un
cotxe per tal que no tingués problemes per arribar a la feina. Hi ha recursos
que precisen de serveis mínims. Aquest fet no li implicava la impossibilitat de
anar a la manifestació de la tarda. Però tot just arribar a la ciutat, aquells
que ja estaven al carrer intentant paralitzar-la van tombar un container enmig
del carrer pel que conduïa i de poc li va anar que no acaba sobre el cotxe que
portava. Malgrat l’ensurt, al sortir de la feina va creuar mitja ciutat
caminant per anar a manifestar-se, a cridar a aquells que s’enriqueixen
mitjançant la feina dels altres que ja n’estem farts.
A mig camí la Laia es va trobar amb la Raquel
i van continuar el camí fins al centre de la ciutat. Pels carrer es van trobant
els rastres de les destroces que s’han fet al llarg del dia. Però també veuen
com hi ha gent que es manifesta de forma pacífica, perquè si ens queixem de
l’actuació dels antidisturbis no cal que reaccionem tal i com ho fan ells en el moment que se’ls ordena
atacar.
Arriba un moment que la gent comença a
aglutinar-se. El centre de la ciutat està plegat de gent. La Laia i la Raquel
s’uneixen a aquella gent que crida i reclama una vida digna. Es mouen, la
manifestació ha començat, les reivindicacions fa hores que hi son però tot just
ara s’inicia l’acte central o s’espera que hi vagi tota la població cansada de
la situació de l’Estat. Se sap que hi haurà problemes, que hi ha la possibilitat
de haver de sortir corrents en qualsevol moment, se sap que hi ha manifestats
que buscaran brega i que hi ha Mossos d’Esquadra infiltrats que donaran raons
als seus companys antidisturbis per que comencin a carregar sobre els
manifestants, per això les noies, com tanta altre gent, van alerta del que
passa al voltant per tal de no formar-hi part.
Però hi ha ocasions en que les coses
passen sense que les vegis venir i et trobes en problemes sense buscar-los. De
cop la gent comença a córrer, la Laia i la Raquel es mantenen unides fins que
de cop els policies comencen a atacar. No saben ben bé que ha passat. Tot un
grup de gent s’enfronta a ells mentre un altre grup se’n manté al marge. Tan
sols volen continuar dient la seva de forma pacífica, però sembla que la massa
corre i corre i no hi pots fer res més que deixar-te emportat. Però les noies
de cop se separen, al girar-se la Laia que anava davant es dona compte que la Raquel
no la segueix i es para malgrat tothom la empenyi. No pensa pas marxar deixant
la seva xicota en mig de aquella batalla sense sentit.
La Raquel la seguia fins que, sense saber
com, ha acabat al terra. Un munt de gent corre per sobre sense parar-se, ella
intenta aixecar-se però li resulta impossible. Un noi la veu i para a ajudar-la
fins que acaben tots dos a terra. Els antidisturbis cada cop estan més a prop.
Tots dos intenten ajudar-se i arriba un moment que aconsegueixen posar-se de
peu. En quant s’aixequen la Laia veu la Raquel
i corre en contra la multitud per trobar-se amb ells i dirigir-los cap a la
sortida, tot veient com la policia esta donant cops a tort i a dret sense tenir
en compte que ataca a qui fuig i que tan sols, després de caure a terra es
troba totalment desorientat.
-Seguiu-me- Crida la Laia quan arriba on
son.
Però sembla massa tard. Tot just donar-li
la mà a la Raquel un porra li dona un cop a la mateixa. Només es capaç de
cridar del mal que li han fet. Es mira el policia amb la incertesa de no
entendre res i veu com la porra es torna a aixecar. El noi s’enfronta
directament amb ell i tots tres es veuen de cop envoltats de porres aixecades
que no deixen de donar-li’s cops. La Laia tot d’una comença a sagnar, li han
donat un cop al cap i la sang li vessa per la cara. En veure-ho, la Raquel
salta sobre el Mosso. Un parell dels seus companys en veure la sang demanen
atenció mèdica però el causant de les ferides ataca la Raquel i la fereix a
ella també. Totes dues sagnen. Totes dues estan nervioses. El noi que estava
amb elles ja està emmanillat. El Mosso que ha ferit les noies ha marxat de
allà. La Raquel està molt nerviosa buscant-lo per tornar-li els cops que li ha
donat a la Laia, i la Laia només intenta tranquil·litzar-la donat que estan
esperant atenció mèdica protegides de tot el que passa per dos Mossos més.
-Trigaran molt? –Pregunta la Laia.
-Estan de camí- -Respon un Mosso.
-Estic a punt de perdre el coneixement.-
La Laia fa una estona que començava a veure llums on no li es havia. El mal de
cap cada cop era mes insuportable. Sentia que tenia un timpà rebentat i no hi
sentia pas res. No havia dit res per no espantar la Raquel. Però tot just dir
aquesta frase deixava de ser-hi.
-Laia!- Crida la Raquel.
Tot just en aquell moment arriba el SEM i
se les emporta al Hospital. Tots sabem que després de un fort cop al cap és
molt important mantenir la consciència i per això la Raquel estava tant
espantada. Havien volgut anar a reclamar els seus drets, havien volgut anar a
cridar que ja n’estan fartes de que se’n riguin a la cara del poble, i acabaven
al hospital amb un ensurt espantós i la Raquel sense cap tipus de informació
mentre s’emportaven la Laia a fer-li proves per veure la gravetat del cop.
Després d’unes hores que semblaven una
eternitat, temps suficient per cridar els pares de la Laia i que arribessin tot
i els carrers tallats a la ciutat, va sortir el metge que estava atenent la Raquel
dient que estava fora de perill. Que la mantindrien en observació per tal de
assegurar-se del seu estat, però que semblava que el cop no li havia fet res i
que la pèrdua de coneixement podria haver estat fruit de l’estat de nervis en
el que s’havia trobat. L’única conseqüència havia estat que se li havia trencat
el timpà, però esperaven que es pogués recuperar, cosa que no podrien saber
fins l’endemà quan s’incorporessin tots els metges donat que es trobaven en
serveis mínims.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada