Comença
el dia amb nerviosisme. El cos em demana fumar però també sé que avui no es el
dia. Avui és dia de partit i he d’estar al 100% per al que necessiti l’equip. També
hauria d’esmorçar bé per tal de que el cos em rendeixi tot el que pugui, però
com cada matí, no tinc pas l’estomac obert. Una mica de fruita encara em passa,
però en porto més a sobre juntament amb una bossa d’ametlles per a poder
explotar tota l’energia que tinc.
Arribem
al camp, els nervis no passen fins que no estem totes al vestuari. Ja estem
totes juntes. Això ja comença. Primer partit de lliga i contra el rival màxim
de l’equip. Porto menys d’un mes entrenant, però son 4 anys ja em el sentiment
de Drac. Tinc una estranya sensació. Repasso el playbook i entenc totes les
jugades, però em falta pràctica i la confiança minva. Em dona tranquil·litat
pensar que, per a aquest primer partit, la meva posició està clara i que sé el
que he de fer.
Però
no estic sola al camp. La meva tasca dins l’equip ens afecta a totes. I no
només per mi, no només per club, no només pel rival; principalment per les
companyes. Ho he de fer el millor possible.
Sortim
al camp, escalfem, repassem jugades. Els nervis es transformen en ganes de que
soni el xiulet. Els nervis marxen mentre ajudo les companyes a practicar
jugades especials, llençant la pilota, xutant-la, rebent-la, blocant companyes
assajant jugades de atac, els nervis passen quan totes comencem a fer allò que
venim a fer. Jugar a football americà.
Però
han fallat algunes coses, no diré pas quines perquè es cosa de l’staff tècnic
fer aquest anàlisi i fer-nos-ho saber per seguir millorant, com a jugadores i
com a equip. Però el que si puc dir és que tinc una estranya sensació. Em veig
capaç de fer-ho millor, molt millor, però necessito entrenar, entrenar i jugar.
Puc entendre millor el que he de fer, però necessito entrenar, entrenar i
jugar. I em veig capaç de fer més coses, moltes més, però les he d’entrenar, d’entrenar
i de jugar.
Em
perdut, sí; no em marcat, no; però ens queda molt per fer i molt per demostrar.
Som moltes i en la majoria noves en aquest esport. Però som moltes i totes
tenim molt a dir, cada una des del nostre lloc i cada una des del nostre
tarannà. I l’staff tècnic ens està ensenyant moltes coses i moltes altres que
han de continuar ensenyant-nos, però si hi ha una cosa que crec que totes tenim
molt clares és que som Dracs i som campiones. I guanyar no és només un resultat
al marcador. Hem guanyat una família a la que hem decidit pertànyer, hem
guanyat una il·lusió compartida que ens dona forces no només al camp sinó a la
vida, hem guanyat un grup de suport no només vestides de negre i plata sinó
allà on ho necessitem. Però una cosa tinc clara. Es parlarà de nosaltres i ens
en sentirem orgulloses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada