Llegenda de Sant Jordi

Ja fa alguns anys, en un poble anomenat Montblanc, va néixer un nen al que els seus pares, seguint amb la llegenda que va néixer a la mateixa vila, van voler anomenar Jordi. No va esdevenir pas un cavaller que salvà una princesa de la fam de un malvat drac que atemorir el poble, però la seva història també val la pena de ser explicada.

En Jordi no va tenir pas una vida senzilla. Per circumstàncies, a vegades alienes a ell i d’altres pròpies, va tenir masses dies de patiment que al final va optar per sufocar acudint a allò que un dia va utilitzar per divertir-se. Les drogues van passar de ser una companyia esporàdica en nits de festa a un mode de vida, a una necessitat que cobrir, a una ombra que el perseguí allà on anava.

Se sentia com els habitants del seu propi poble que visqueren sota la pressió del drac de la llegenda quan sabien que tard o d’hora ells mateixos o alguns dels seus éssers estimats haurien de ser sacrificats com a àpat del drac. En Jordi vivia sota l’amenaça constant de haver de aconseguir aquella substància que el mantenia viu malgrat ja no hi hagués cap al•licient a la seva vida. Se sentia presoner de aquella lluita constant per intentar demostrar a els altres i a si mateix que ell estava bé i que tenia el control de tot el que li succeïa.

Però un dia, com quan la princesa de la llegenda fou l’escollida per a ser la pressa del drac, va tocar fons després d’escapar-se moltes vegades del que va resultar inevitable. En obrir els ulls en Jordi s’adonà d’on es trobava. Portava una bata blava, estava estirat en un llit amb uns llençols blancs, al costat tenia un altre llit. Tenia dues vies en un braç i un aparell electrònic li controlava les constants. No era pas la primera vegada que acabava a l’hospital, però si la primera que en despertar-se es trobava tot sol.

El drac se l’havia empassat i dins del seu estómac no hi quedava ningú amb forces suficients per tornar a intentar treure’l d’aquell forat. Estava sol i l’únic que podia intentar escapar de aquella cova abans no fos veritablement massa tard era ell. Tenia por, no sabia pas on era l’espasa per lluitar, ni com utilitzar-la si la trobava. No sabia pas quin camí encetar per tornar a sortir al carrer havent matat aquell monstre que durant tant de temps l’havia perseguit.

La infermera no va trigar pas gaire en arribar i per primera vegada en Jordi no ho va voler negar. No sabia que hauria de fer, no sabia cap a on caminar. Se sentia totalment perdut i esgotat de haver anat en cercles tota la seva vida. Va reconèixer que necessitava un cop de mà i no només això, sinó que a més ho va demanar.

A partir d’aquell dia va començar a escriure el seu propi conte. Va forjar la seva pròpia espasa. Va poder matar el seu propi drac des de dintre. Va repoblar el seu propi poble. I va veure com de la sang que poc a poc es vessava d’aquell monstre, com tot l’esforç que aquell llarg camí que va recórrer des que va ser capaç de demanar ajuda, en sortia una preciosa rosa roja que era par res més, que la seva pròpia vida.